per francesc badia
en un món tan poc convencional com el del jazz, les anècdotes estan a l’ordre del dia”… És el comentari que em feia un amic amb el que compartim l’afecció per aquesta música, si voleu, heretge. Em deia això, mentre érem a la ràdio, davant d’un micro, intentant fer un magazín de l’anomenada música clàssica del segle XX. Han passat els anys, i, sense pretendre-ho, m’ha vingut al cap, en compàs sincopat, la frase i l’idea d’escriure un petit recull de curiositats relacionades amb la bohèmia sòrdida d’un estil que allibera la inspiració i fa volar els sentits. Com deien a les fires: “Pasen y vean”.
Un dels millors guitarres de jazz d’Europa Sens dubte, i, sé que sona estrany, el senyor Sacha Distel. Aquell que cantava coses com: “Monsieur Cannibal” i “La manguera dónde está, dónde está la escalera…” Comproveu-ho vosaltres mateixos escoltant el disc amb el que es donà a conèixer en aquesta faceta: “My Guitar and All That Jazz” (Pablo Records, 1983) Tenim vídeo
El gran bateria de jazz Charlie Watts, que també ho és dels Rolling Stones, tenia problemes amb la hisenda pública. L’home, tenia que blanquejar un quants números. No podia amb tan benefici. Pensant en que seria una ruïna, va muntar la big-band més grossa de la història del jazz. Malauradament els seus càlculs van anar al revés. Va tenir tal èxit que no sabia com dir que no, per poder tocar amb el seu grup. “Financerament” havia estat un fracàs i no tingué més remei que plegar l’invent. Tenim vídeo
La veu del “Satchmo” En Louis Armstrog tenia la veu que sabem que tenia. A part de la seva corda natural, patia les influències de l’alcohol, el tabac i d’altres que també se li saben. Quan elmetge el visità, afectat per un fort constipat, li recomanà, previ examen, que s’operés. Molt afectat, en Louis, li demanà de deixar-ho com estava. Li feia por modificar la ronquera i que l’èxit se’n anés al carall.
La fórmula secreta d’un mafiós anomenat Franky El nom d’aquest “rei de les Vegas”, parlem de jazz, era Francis Albert Sinatra, àlies “la veu”. El cantant tenia per costum afinar les cordes bucals, abans, en el decurs i després dels seus concerts, amb uns generosos gots de Jack Daniel’s amb té i llimona.
El “Tete” va tocar a les fosques El millor pianista de jazz català de tots els temps va ésser convidat a tocar amb el seu trio en el marc d’una edició del Sonimag, d’ara fa molts anys. El concert es retransmetí, en directe, per ràdio i per televisió. El petit “set” era ple com un ou. Tot anava com la seda. Fins que, enmig d’una peça, el regidor de la televisió espanyola, que en direm Paco per no complicar-l’hi més la vida, va donar l’ordre de tallar la connexió. Dient que allò s’havia acabat, va fer apagar els llums i l’equip començà a recollir-ho tot. La gent va seguir en els seu seients fins que foren comminats a abandonar-los, perquè també retiraven les cadires. El comentarista de televisió va anar a fer companyia al de la ràdio, que seguia transmetent. Molts, mai agrairem prou les paraules d’estupefacció de l’Àngel Casas i l’Albert Mallofré, que no paraven d’explicar allò que estaven veient i no es creien.
Com que ningú no li havia dit res, el “Tete” Montoliu seguia tocant, mentre l’Horacio Fumero i el Peer Wiboris es miraven sense saber què fer. Al final, l’Horacio li va dir al “Tete” que no calia que seguís, si no volia. El contracte, si més no, pel que fa al trio, s’havia acomplert.
Les successores de la veu femenina del jazz català La veu a la que fem referència és, sens dubte, la de Núria Feliu. Tot i que encara continua cantant, discogràficament parlant i pel que fa al jazz el seu últim doble enregistrament va ser “Núria Feliu 25 anys” (PD1-1990). No és cap secret que veus que han fet algunes incursions en el món del jazz, com la de la Nina, la Lucrècia i la Mònica Green, serien excel·lents successores de la Feliu. Però viure del jazz no és fàcil. Es tenen que tocar altres músiques si es vol arribar a finals de mes. Al menys, en el nostre país.
Hi ha, però, una veu perduda pel món del jazz. La de Maria del Mar Bonet. El pianista i compositor Manel Camp intentà en un parell d’ocasions l’apropament de la Bonet a la música de jazz. Si no recordo malament, amb un recordatori de la Billie Holiday, i, l’altra, amb temes d’en Gershwin. Els afeccionats lamentem que la cosa no anés més enllà.
No tot és jazz, el que llueix Podria ser el que ens va passar, ja fa molts anys, a l’actual President de Catalunya, quan era batlle de Barcelona, i un servidor, al Palau de la Música Catalana, quan allà estant, sortí a actuar a l’escenari el saxofonista Ornette Coleman. Sabut és que al Senyor Maragall li agrada el jazz. Ell, es trobava en la llotja central del primer pis i jo ocupava la del costat. L’espera se’ns va fer llarga, però, la sortida del Palau va ser ràpida. Quan el Coleman va començar a fer sonar el saxo de plàstic que duia, el Senyor Pasqual i jo ens vàrem mirar, tancarem els ulls fent una esgarrifança, i, per educació, varen esperar a que acabés el primer tema o el que fos…
Com empesos per una molla, sense la mediació de cap mòbil (en aquella època no n’hi havien) vàrem sortir de les llotges… Emprenyats, això si. Al capdavall de les escales, ens vàrem desitjar, bona nit.
El concert més desgraciat de la meva vida El que això els escriu ha tingut la sort de veure en directe, entre altres, el Duke Ellington, el Joe Pass i la Ella Fitzgerald. En el concert que aquesta va fer al Palau Municipal d’Esports de Barcelona, malgrat la prohibició i estricte control per part de Pablo Records, vaig gravar, amb cinta, la totalitat del concert. Poc temps desprès, em varen robar els cassets. És una anècdota, en aquest cas dolorosa, que recordaré tota la vida.
Un enterrament amb jazz És públic i notori, dins de la comunitat afro-americana, que ens els enterraments, de la mateixa manera que el dol és blanc i no negre, tant si es tracta d’un músic com si no, la persona que s’acomiada va acompanyada per un seguici amb el que no hi manquen dues coses: una banda de jazz, més o menys nombrosa segons les possibilitats econòmiques dels que queden i una bona ampolla de guisqui a la cabassa de les dones o a l’aixella dels homes.
Un cop el finit ha estat posat sota terra, la tornada és una disbauxa. Les ampolles surten d’on eren amagades i la música de jazz, que abans havia respectat el dol amb els temes que eren en vida del gust del traspassat, ara, acceleren el ritme. Tot plegat fa que una mena de catarsi transformi l’estat d’ànim dels congregats, com potser li hagués agradat al que no pot ser-hi. Irreverent. Potser si,
però, en altres contrades.
però, en altres contrades.
La clau no depèn del tipus de música sinó de l’instrument De la tessitura d’aquest. El jazz ha estat la bèstia negra per moltes músiques, inclosa la clàssica. Al capdavall, la clau en el jazz resideix en la seva universalitat, que si no estic errat és una escala natural que va del Do al Si. Em perdonaran els músics. Jo, no ho sóc.
